dilluns, 10 de novembre de 2014

"L’arbre" Per l’Optimista


Ja vaig fer la primera broma quan el meu col·lega ens va presentar. I vas riure. Aquella mirada anunciava massa coses. Massa. Tots sabem com anem d’eufòrics als concerts, la música i l’alcohol i la conversa no deixava d’animar-se fins a un punt de no retorn. Tots dos ho sabíem: el teu xicot sortia de treballar a les 6 i et venia a buscar però la nit donava per molt. Les teves mans em buscàvem, no deixaves de fer saber el que tots dos volíem. No va faltar temps perquè a les cinc tothom marxés i ens quedéssim sols. Tenies una hora morta i jo t’acompanyava. Una hora. Em vas enganxar a traïció amb la teva boca. Tots dos estàvem d’acord: jo només existiré dins d’aquell secret mutu. 
Vas voler que fos entre aquells arbres, en aquell bosquet al costat del camí que poc ens amagava de les mirades alienes. La passió esmicolava qualsevol vergonya o pudor. S’estavellaven les nostres boques com si ens quedéssim sense alè. La meva mà arribava sota la teva samarreta, per dins dels teus texans, fins al final, i tu em vas correspondre. Els meus dits s’ofegaven en la humitat de les teves calces mentre les nostres llengües s’abraçaven. No podíem més, havíem perdut el control sense cap més oportunitat. Contra aquell arbre em demanaves a l’orella el que els dos desitjàvem. No importava que t’esperessin, que a uns metres d’allà t’esperés una altra persona. Havies perdut la noció de tota realitat i em volies a dins teu. Els teus esbufecs i súpliques ofegaven les veus que se sentien lluny al camí de gent passar.
Ens era igual que la foscor no fos total, tal com foscos eren els teus mugrons, que repassava sense parar mentre t’aixecava el sostenidor, mentre tu furgaves pels meus calçotets. Vas voler posar-te de genolls i engolir-te-la sencera i ràpidament. La teva boca no parava. Volies que més que un tronc semblés una barra de ferro. I ja ho era. La teva mirada s’aixecava fixament per veure la meva cara de plaer absolut. Ja era massa: necessitava, desitjava, m’anava la vida... tot per entrar a dins teu. No va costar gens fer-te recolzar a l’arbre amb les mans, amb els pantalons abaixats i posar-me darrere teu. La teva orella era mossegada, una mà aixecava el teu pit mentre l’altra recorria tota totes les teves corbes. Ens fregàvem, anava entrant, s’anava obrint pas. De sobte vam encaixar a la perfecció i vaig notar com t’esgarrifaves, com m’amaraves dins teu, com em demanaves més sense aturador.
Contra aquell arbre, t’omplia tot per dins, no quedava cap espai: tot l’ocupava ara jo. Per uns segons érem un amb l’altre mentre et movies suaument però amb força, mentre les nostres llengües es tocaven, mentre les meves mans s’aferraven als teus pits. No volies que parés, em continuaves inundant mentre els teus xisclets s’ensordien contra la meva galta. Com dos animals, al bosc, i jo no podia més: vas voler que t’inundés tota per dins. Arribava la meva explosió, tremolava, les rèpliques van deixar pas a la gran terratrèmol. Vas notar tota la meva calor, el riu que et va travessar per dins fent meandres. Una nova explosió teva va venir a acompanyar-los.

I jo, vaig acompanyar-te fins on vaig poder: a prop del cotxe on t’esperaven amb la teva rutina de parella. Tu ho volies, jo ho volia... i ho vam tenir. Vas desaparèixer cap la fosca matinada en direcció al cotxe fent-me saber que el bosc sempre hi serà. Fins al proper concert.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada